LA TECNOLOGIA EN CLAVE DE HUMOR !!!
Els sistemes de transmissió de moviment permeten passar el moviment entre eixos.
Aquests sistemes són:
dilluns, 28 de març del 2016
dissabte, 26 de març del 2016
UNITAT 4 - INTERNET: ESTRUCTURA I FUNCIONAMENT
INTERNET: ESTRUCTURA I FUNCIONAMENT
Internet és una xarxa de dades d'abast mundial en la qual estn interconnectats milions de disposistius digitals comunicats entre si.
Internet és una xarxa de xarxes en què conviuen dispositius digitals de diferents tecnologies i sistemes operatius, però amb un lleguatge comú o protocols que els permet dialogar.
La xarxa es com una gran teranyina, formada per nodes i enllaços de connexió.
EL PROTOCOL DE COMUNICACIÓ
Els protocols de comunicació permenten la comunicació entre els ordinadors que estan dialogant, enviant i rebent dades. A internet el protocol emprat és el TCP/IP, actua com a sistema operatiu de la xarxa.
Internet és una xarxa de dades d'abast mundial en la qual estn interconnectats milions de disposistius digitals comunicats entre si.
Internet és una xarxa de xarxes en què conviuen dispositius digitals de diferents tecnologies i sistemes operatius, però amb un lleguatge comú o protocols que els permet dialogar.
La xarxa es com una gran teranyina, formada per nodes i enllaços de connexió.
EL PROTOCOL DE COMUNICACIÓ
Els protocols de comunicació permenten la comunicació entre els ordinadors que estan dialogant, enviant i rebent dades. A internet el protocol emprat és el TCP/IP, actua com a sistema operatiu de la xarxa.
 |
| IP en una xarxa local |
UNITAT 4 - XARXES DE DADES
XARXES DE DADES
Com es comuniquen els ordinadors? és a través d'impulsos elèctrics de caràcete digiatl que els ordinadors poden transferir informació entre si seguint uns protocols i normes comunes.
El primer nivell de comunicació s'estableix en l'àmbit físic, o sigui, a través d'un cable elèctric, si es tracta d'una xarxa de cables o a través d'ones de ràdio.
Tipus de Xarxes
Com es comuniquen els ordinadors? és a través d'impulsos elèctrics de caràcete digiatl que els ordinadors poden transferir informació entre si seguint uns protocols i normes comunes.
El primer nivell de comunicació s'estableix en l'àmbit físic, o sigui, a través d'un cable elèctric, si es tracta d'una xarxa de cables o a través d'ones de ràdio.
Les xarxes permeten:
- L’intercanvi de recursos (arxius, connexió a internet, aplicacions,...)
- La comunicació entre persones (missatgeria instantània, correu electrònic, xats,..)
- L’accés únic a bases de dades i informacions centralitzades.
Les xarxes d’ordinadors, per funcionar necessiten dos elements que s’interrelacionen:
- una connexió física per a la transmissió de dades.
- uns protocols i un sistema operatiu de xarxa per a la gestió de la comunicació.
Les xarxes d’ordinadors poden classificar-se en funció de diferents criteris. A continuació en veiem uns quants del quals, per claredat, se n’ha simplificat la informació .
Segons l’escala, les xarxes poden ser:
- LAN (Local Area Network) o Xarxa d’àrea local. Els dispositius connectats estan en una àrea física molt delimitada: una oficina, un institut, un edifici, ...
- WAN (Wide Area Network) o Xarxa d’àrea àmplia. Els dispositius connectats estan en una àrea geogràfica extensa: una regió, un continent, ...
Segons la relació funcional o arquitectura, les xarxes poden ser:
- Client - servidor. La funció de l’ordinador servidor és oferir un servei a qualsevol ordinador client que li ho sol·liciti: el correu electrònic, una pàgina web, emmagatzematge remot de fitxers, una impressora, ...
- D'igual a igual, també anomenada Peer to Peer (P2P) els ordinadors connectats es comporten alhora com a clients i com a servidors de forma bidireccional i no passen per cap ordinador servidor. És el mode de comunicació que estableixen xarxes d’intercanvi de fitxers com l’Ares i eMule, o de comunicacions amb telefonia IP, com Skype i la missatgeria instantània.
Un concentrador és un dispositiu electrònic al qual es connecten els ordinadors mitjançant cables i connectors específics. Aquesta topologia permet la creació de xarxes diferents que s’interconnecten al seu torn amb concentradors.
La topologia lògica determina la forma en que es transmeten les dades entre els dispositius. N’hi ha de diferents tipus, però la més comuna en les xarxes locals és l’Ethernet.
La connexió sense fils o Wi-Fi fa la mateixa funció pero amb ones de ràdio.
Perquè la comunicació sigui possible cal un protocol de comunicació
UNITAT 4 - SISTEMES DE POSICIONAMENT TERRESTRE
SISTEMES DE POSICIONAMENT TERRESTRE
El sistema de posicionament terrestre es fonamenta en un sistema de coodenades esfèriuques que tenen dos valors: la latitud (I) i la longitud (L), que s'expressen en graus.
La latidut correspon a la coordenada vertical i la longitud a la horitzontal.
El sistema de posicionament terrestre GPS, és el sistema predominant.
Tots es basen en un conjunt de satèl.lits que orbiten al voltant de la Terra.
El sistema de posicionament terrestre es fonamenta en un sistema de coodenades esfèriuques que tenen dos valors: la latitud (I) i la longitud (L), que s'expressen en graus.
La latidut correspon a la coordenada vertical i la longitud a la horitzontal.
El sistema de posicionament terrestre GPS, és el sistema predominant.
Tots es basen en un conjunt de satèl.lits que orbiten al voltant de la Terra.
 |
| Satèl.lits al voltant de la Terra |
UNITAT 4 - TELEFONIA, RÀDIO I TELEVISIÓ
TELEFONIA, RÀDIO I TELEVISIÓ
LA TELEFONIA
La telefonia és un sistema de telecomunicació que permet la transmssió de veu i altres sons per mitjà de senyals elèctrics.
Basa el seu funcionament en la transformació d'un senyal acústic en un senyal elèctric que té lloc al micròfon; aquest senyal elèctric es transmet a distància i, degudament amplificat, és convertit novament en so en el punt de destinació, gràcies a l'altaveu o auricular.
La xarxa telefònica està configurada essencialment per dues grans àrees:
1.- La xarxa de transmissió, constituïda pel cablatge i els equips de commutació que uneixen les diferents centrals telefòniques i pels cables transoceànics o els satèl.lits de comunicació.
2.- La xarxa d'abonat, constituïda pel cablatge que va des de les centrals telefòniques als telèfons d'usuaris.
LA RADIO
La ràdio és un sistema de comunicació que empra les ones electromagnètiques com a canal de transmissió. S'utilitza per a comunicacions bidireccionals, entre punts fixos o mòvils, com els bombers, la polícia, els vaixells i els avions...
La radiodifusió és un sistema de comunicació unidireccional per a la distribució de notícies, música, debats, publicitat....que s'emet per a una adudiència de radioients.
En la modulació d'amplitud, l'ona de so modifica l'amplitud de l'ona portadora, que manté fixa la freqüència.
En la modulació de freqüència l'ona de so modifica lleugerament la freqüència de l'ona portadora, la qual manté fixa l'amplitud.
LA TELEVISIÓ
La televisió és un dels mitjans de comunicació que ha tingut més impacte en el segle XX.
Des de les primeres emissions en blanc i negre, en transmissió analògica, fins a les actuals en color d'alta definició, en transmissió digital, la televisió ha experimentat uns canvis importans.
LA TELEFONIA
La telefonia és un sistema de telecomunicació que permet la transmssió de veu i altres sons per mitjà de senyals elèctrics.
Basa el seu funcionament en la transformació d'un senyal acústic en un senyal elèctric que té lloc al micròfon; aquest senyal elèctric es transmet a distància i, degudament amplificat, és convertit novament en so en el punt de destinació, gràcies a l'altaveu o auricular.
La xarxa telefònica està configurada essencialment per dues grans àrees:
1.- La xarxa de transmissió, constituïda pel cablatge i els equips de commutació que uneixen les diferents centrals telefòniques i pels cables transoceànics o els satèl.lits de comunicació.
2.- La xarxa d'abonat, constituïda pel cablatge que va des de les centrals telefòniques als telèfons d'usuaris.
 |
Telèfon fixe |
 |
| Telèfon mòvil |
LA RADIO
La ràdio és un sistema de comunicació que empra les ones electromagnètiques com a canal de transmissió. S'utilitza per a comunicacions bidireccionals, entre punts fixos o mòvils, com els bombers, la polícia, els vaixells i els avions...
La radiodifusió és un sistema de comunicació unidireccional per a la distribució de notícies, música, debats, publicitat....que s'emet per a una adudiència de radioients.
En la modulació d'amplitud, l'ona de so modifica l'amplitud de l'ona portadora, que manté fixa la freqüència.
En la modulació de freqüència l'ona de so modifica lleugerament la freqüència de l'ona portadora, la qual manté fixa l'amplitud.
 |
| Ràdio |
LA TELEVISIÓ
La televisió és un dels mitjans de comunicació que ha tingut més impacte en el segle XX.
Des de les primeres emissions en blanc i negre, en transmissió analògica, fins a les actuals en color d'alta definició, en transmissió digital, la televisió ha experimentat uns canvis importans.
UNITAT 4 - COMUNICACIONS ANALÒGIQUES I DIGITALS
COMUNICACIONS ANALÒGIQUES I DIGITALS
Un valor digital pot prendre dos estats possibles: nivell baix o nivell alt. Aquests estats s'associes a una magnitud física d'acord amb el mitjà de transmissió. Per exemple, en una tensió,o V i 5 V, respectivament. Els estats baix i alt es representen amb els dígits 0 i 1. La representació de la mínima informació digital rep el nom de bit, que ve de la contracció de les paraules angleses: binary digit.
Les comunicacións analògiques presenten inconvenients:
- El senyal es degrada amb la distància.
-Són molt sensibles a les interferències electromagnètiques.
-El canalde transmissió és limitat per a simultaenïtat de transmissions.
Un convertidor analògic-digital transforma les dades analògiques a un format digital,aptes per ser transmeses en aquest format. En el receptor hi ha un convertidor digital-analógic que converteix el senyaldigital en un senyal analògic, idèntic a l'original.
Una magnitud analògica pot prendre infinits valors que poden variar de manera contínua al llarg del temps. La temperatura i la intensitat de llum ambiental o del so, la tensió d'una pila,etc. són magnituds analògiques.
Un valor digital pot prendre dos estats possibles: nivell baix o nivell alt. Aquests estats s'associes a una magnitud física d'acord amb el mitjà de transmissió. Per exemple, en una tensió,o V i 5 V, respectivament. Els estats baix i alt es representen amb els dígits 0 i 1. La representació de la mínima informació digital rep el nom de bit, que ve de la contracció de les paraules angleses: binary digit.
Les comunicacións analògiques presenten inconvenients:
- El senyal es degrada amb la distància.
-Són molt sensibles a les interferències electromagnètiques.
-El canalde transmissió és limitat per a simultaenïtat de transmissions.
Un convertidor analògic-digital transforma les dades analògiques a un format digital,aptes per ser transmeses en aquest format. En el receptor hi ha un convertidor digital-analógic que converteix el senyaldigital en un senyal analògic, idèntic a l'original.
UNITAT 4 - CANALS DE TRANSMISSIÓ
CANALS DE TRANSMISSIÓ
El canal o mitjà de transmissió és el suport físic a través del qual circula el missatge codificat.
La transmissió entre l'emissor i el receptor sempre es fa per ones electromagnètiques. L'ona electromagnètica és un tipus de radiació que emeten els electrons, per exemple quan un corrent altern és aplicat a una antena.
Els canals de transmisió poden ser GUIATS o NO GUIATS. Els canals guiats condueixen les ones a través d'un canal físic (ho són els cables) i els no guiats només permeten la transmissió de les ones (ho són l'aire i el buit).
Els cables més utilitzats en les telecomunicacions són aquests:
1.- El cable de parells. Utilitzat en xarxes de telefonia urbana.
2.- El cable coaxial: Utilitzat en cable de televisió entre l'antena i el televisor.
3.- El cable de fibra òptica: Permet enviar més informació i amb més rapidesa i és més lleuger. Avui ja s'utilitzen per internet.
El canal o mitjà de transmissió és el suport físic a través del qual circula el missatge codificat.
La transmissió entre l'emissor i el receptor sempre es fa per ones electromagnètiques. L'ona electromagnètica és un tipus de radiació que emeten els electrons, per exemple quan un corrent altern és aplicat a una antena.
Els canals de transmisió poden ser GUIATS o NO GUIATS. Els canals guiats condueixen les ones a través d'un canal físic (ho són els cables) i els no guiats només permeten la transmissió de les ones (ho són l'aire i el buit).
Els cables més utilitzats en les telecomunicacions són aquests:
1.- El cable de parells. Utilitzat en xarxes de telefonia urbana.
2.- El cable coaxial: Utilitzat en cable de televisió entre l'antena i el televisor.
3.- El cable de fibra òptica: Permet enviar més informació i amb més rapidesa i és més lleuger. Avui ja s'utilitzen per internet.
 |
| Diferents tipus de cables |
 |
| Cable de fibra òptica |
UNITAT 4 - TELECOMUNICACIONS
TELECOMUNICACIONS
Telecomunicació vol dir comunicació a distància i, per tant, aquest terme abasta tota comunicació (emissió, transmissió i recepció) de senyals, sons, imatges, textos i dades de qualsevol naturalesa, a través de cables, ones, mitjans òptics o altres sistemes electromagnètics.
Els principals sistemes de telecomunicació han estat i són la telegrafia, la telefonia, la ràdio, la televisió, la transmissió de dades (fax) i la interconnexió d'ordinadors a través de xarxes, com ara internet.
EL PROCÉS DE TELECOMUNICACIÓ?
Com en qualsevol altre procés de comunicació, en les telecomunicacions també hi ha una sèrie d'elements imprescindibles, que són:
- la font d'informació
- l'emissor
- el codi
- el missatge
- el canal
- el referent
- les interferències
- el receptor
A partir d'una font d'informació i d'un referent o context, l'emissor tria allò que vol transmetre i ho codifica, és a dir, crea un missatge. Aquest missatge es transmet a través d'un canal, però es pot veure afectat per determinades interferències o sorolls. Quan el missatge arriba al receptor, aquest decodifica el missagte i l'interpreta. Evidentment, aquests elements poden variar en funció del sistema de telecomunicació escollit per transmetre la informació.
Telecomunicació vol dir comunicació a distància i, per tant, aquest terme abasta tota comunicació (emissió, transmissió i recepció) de senyals, sons, imatges, textos i dades de qualsevol naturalesa, a través de cables, ones, mitjans òptics o altres sistemes electromagnètics.
Els principals sistemes de telecomunicació han estat i són la telegrafia, la telefonia, la ràdio, la televisió, la transmissió de dades (fax) i la interconnexió d'ordinadors a través de xarxes, com ara internet.
EL PROCÉS DE TELECOMUNICACIÓ?
Com en qualsevol altre procés de comunicació, en les telecomunicacions també hi ha una sèrie d'elements imprescindibles, que són:
- la font d'informació
- l'emissor
- el codi
- el missatge
- el canal
- el referent
- les interferències
- el receptor
A partir d'una font d'informació i d'un referent o context, l'emissor tria allò que vol transmetre i ho codifica, és a dir, crea un missatge. Aquest missatge es transmet a través d'un canal, però es pot veure afectat per determinades interferències o sorolls. Quan el missatge arriba al receptor, aquest decodifica el missagte i l'interpreta. Evidentment, aquests elements poden variar en funció del sistema de telecomunicació escollit per transmetre la informació.
UNITAT 4 - EL PROCÈS TECNOLÒGIC DE LA COMUNICACIÓ
EL PROCÈS TECNOLÒGIC DE LA COMUNICACIÓ
En la comunicació, hi intervenen diferents elements necessaris perquè aquesta es produeixi: l'emissor, el canal de transmissió, el receptor, el codi de comunicació.
El codi de comunicació és el conjunt de símbols i regles per constuir un missatge. Són codis de comunicació: el lleguatge e signes, les llengües, els senyals de trànsit, el codi ASCII, el sistema MP3...
Les interferències son fenòmens que alteren el missatge, dificultant la seva transmissió o integritat.
En la comunicació, hi intervenen diferents elements necessaris perquè aquesta es produeixi: l'emissor, el canal de transmissió, el receptor, el codi de comunicació.
El codi de comunicació és el conjunt de símbols i regles per constuir un missatge. Són codis de comunicació: el lleguatge e signes, les llengües, els senyals de trànsit, el codi ASCII, el sistema MP3...
Les interferències son fenòmens que alteren el missatge, dificultant la seva transmissió o integritat.
UNITAT 2 - MECANISMES
MECANISMES
La relació de transmissió
indica el nombre de voltes que fa l'eix de sortida (conduït o número 2) per cada volta de l'eix d'entrada (motriu o número 1).
Si la velocitat angular de l'eix d'entrada és w1 i la de l'eix de sortida és w2, aleshores: = w2 / w1
Transmissió per corretja
Transmissió per cadena
Engranatges
- les politges unides per corretges o cadenes (per a distàncies grans entre eixos)
- els engranatges (per a eixos situats a poca distància)
La relació de transmissió
indica el nombre de voltes que fa l'eix de sortida (conduït o número 2) per cada volta de l'eix d'entrada (motriu o número 1).Si la velocitat angular de l'eix d'entrada és w1 i la de l'eix de sortida és w2, aleshores:
= w2 / w1- Si l'eix conduït gira més a poc a poc que el motriu, es tracta d'un sistema reductor:
w2
w1 w2 / w1 1 1 - Si l'eix conduït gira més ràpid que el motriu, es tracta d'un sistema multiplicador:
w2
w1 w2 / w1 1 1 - Si l'eix de sortida gira a la mateixa freqüència angular que el d'entrada, tots dos tenen la mateixa velocitat angular. En aquest cas, però, pot passar que s'inverteixi el sentit de gir.
w2 = w1 w2 / w1 = 1 = 1
| Entre la velocitat angular w d'una roda i la velocitat lineal v dels seus punts hi ha la relació següent:
v = r · w on:
v és la velocitat linial (m/s)
w és la velocitat angular (rad/s) r és el radi de la roda (m) |  |
Transmissió per corretja
| En les politges unides per corretges o cadenes la relació de transmissió val: = w2 / w1 = d1/d2 on:
w1 és la velocitat angular de l'eix de la politja motriu
w2 és la velocitat angular de l'eix de la politja conduïda d1 és el diàmetre de la politja motriu d2 és el diàmetre de la politja conduïda |  |
| Aquest mecanisme es troba en molts electrodomèstics de la cuina, en les màquines de cosir de pedals, dins de la impressora, en màquines industrials, etc | |
| Si s'uneixen diverses politges de diferents diàmetres sobre un mateix eix, s'obté una politja escalonada o tren de politges, el qual s'utilitza per a canvis de marxes fent diferents combinacions. És el cas de la caixa de canvis del trepant de sobretaula. |  |
Transmissió per cadena
| Per evitar el lliscament que es produeix entre la politja i la corretja, es pot optar per utilitzar rodes dentades i unir-les mitjançant una cadena. En aquest cas es compleix: = w2 / w1 = z1/z2 on:
w és la velocitat angular de l'eix (rad/s)
z és el nombre de dents de la roda |  |
| Aquest mecanisme es troba a la bicicleta, on la cadena uneix el plat amb z1 dents i el pinyó amb z2 dents. | |
Engranatges
| Els engranatges són mecanismes de transmissió de moviment circular mitjançant rodes dentades que encaixen entre si. Això és possible perquè tenen el mateix pas (distància entre dues dents veïnes). La relació de transmissió val: = w2 / w1 = z1/z2 on:
w és la velocitat angular de l'eix (rad/s)
z és el nombre de dents de l'engranatge |  |
| Els engranatges poden ser rectes, cònics, interiors, vis sens fi i pinyó-cremallera (en aquest últim hi ha transformació de moviment de rectilini a circular o a l'inrevés). | |
| Per representar gràficament els engranatges, com que és molt difícil dibuixar-los amb totes les dents, es fa un dibuix simbòlic en el qual la roda dentada es representa amb una circumferència. |  |
| Un tren d'engranatges és un mecanisme compost de diversos engranatges. Es pot determinar la relació de transmissió per passos considerant parelles d'engranatges (motriu - conduït) fins a arribar a la darrera roda dentada. A l'hora de fer el càlcul, cal recordar que dues rodes dentades que giren al voltant del mateix eix tenen la mateixa velocitat angular i per tant = 1. | |
| Per a un tren d'engranatges: = w última roda / w primera roda = 12·23·34·... = producte nombre de dents rodes motrius / producte nombre dents rodes conduïdes |  |
| En un tren d'engranatges, una roda pot ser alhora motriu i conduïda, ja que primer rep el moviment i després el transmet a un altre engranatge. Però, atenció: si dues rodes estan muntades sobre el mateix eix de rotació, la roda que rep el moviment només serà conduïda, i la que transmet el moviment només serà motriu. |  |
Finalment, cal tenir en compte que en reduir la velocitat d'una politja o roda dentada, augmenta la força que pot fer, per exemple, per pujar una càrrega, en foradar... Per això, la majoria de motors elèctrics, com el del trepant o el muntacàrregues, disposen d'un reductor per permet reduir el nombre de voltes que fa el motor elèctric i multiplicar, de manera proporcional, la força que pot fer la roda conduïda. | |
UNITAT 2 - LES MÀQUINES SIMPLES
LES MÀQUINES SIMPLES
Les màquines simples són el pla inclinat, la palanca, la roda, la politja i el cargol.
El pla inclinat s'utilitza per elevar objectes (les pedres de les piràmides, una cadira de rodes...) amb menys esforç físic.
Si no s'utilitza la rampa, la força necessària per elevar l'objete de massa m és igual al seu pes Fg.
Si no s'utilitza la rampa, la força necessària per elevar l'objete de massa m és igual al seu pes Fg.
Fg = m · g
En canvi, si s'utilitza una rampa, per salvar un desnivell h, la força F paral·lela al pla que s'ha de fer és:
F = Fg · h / s
 |  |
Per a un cert desnivell, com més llarga és la rampa menor és la força que s'ha de fer. Això sí: la força s'ha d'aplicar en un desplaçament més gran.
La palanca serveix per aixecar pesos (en un gronxador, una catapulta, etc.) o vèncer una resistència (trencanous, carretó, pinces, etc.).
Consisteix en una barra rígida que pot girar al voltant d'un punt de suport O sota l'acció de dues forces, la força aplicada Fa i la força resistent Fr.
|  |
En el seu funcionament, es compleix la llei de la palanca enunciada per Arquimedes:
"Els productes de cadascuna de les forces per la seva distància al punt de suport són iguals". Fa · da = Fr · dr
Així, com més llarg és el braç de la força aplicada (da) menor és la força Fa que cal fer per aixecar la càrrega o vèncer la resistència d'un cos.
"Els productes de cadascuna de les forces per la seva distància al punt de suport són iguals". Fa · da = Fr · dr
Així, com més llarg és el braç de la força aplicada (da) menor és la força Fa que cal fer per aixecar la càrrega o vèncer la resistència d'un cos.
Palanca de primer grau
| |
 |  |
El punt de suport O està entre la força aplicada Fa i la força resistent Fr.
La càrrega es troba en un extrem de la palanca i la força Fa per elevar-la s'aplica a l'altre extrem. Exemples: el gronxador, la balança i les tisores. | |
Palanca de segon grau
| |
 |  El punt de suport O es troba en un extrem, la força Fas'aplica a l'extrem oposat i la càrrega se situa al mig. Exemples: el carretó, el trencanous. |
Palanca de tercer grau
| |
 |  |
El punt de suport O està en un extrem; la força Fa s'aplica entre aquest punt i la càrrega.
Exemples: les pinces, el martell, la canya de pescar. | |
La roda és un invent molt antic (cap al 3500 aC) i el seu antecedent es troba en els troncs d'arbres sobre els quals es movien grans pesos.La roda facilita el desplaçament dels cossos pesats perquè disminueix la força que cal fer per avançar. S'utilitza per al transport i també per a la transmissió de moviments.
El producte entre el radi d'una roda r i la força aplicada Fa s'anomena moment: M = r · F
El producte entre el radi d'una roda r i la força aplicada Fa s'anomena moment: M = r · F
 |
El moment ens indica la facilitat amb què un cos gira al voltant d'un punt en aplicar-li una força.
Com més gran és la distància entre el punt d'aplicació A de la força i el centre O, menor és la força F que s'ha de fer per obtenir el mateix moment. Per això, com més gran és un volant menys força s'ha de fer perquè giri, i tancar una porta és més fàcil com més lluny de la xarnera té el pom. |
La politja permet pujar pesos còmodament, ja que inverteix el sentit de la força que s'aplica.
La força que s'ha d'aplicar Fa és igual al pes Fg de l'objecte que es vol elevar: Fa = Fg = m · g
| ||
Es pot reduir la força que s'ha d'aplicar si es combinen diferents politges, com en el cas dels polispasts.
El polispast més simple té dues politges: una de fixa al sostre i l'altra de mòbil, acoblades mitjançant una corda. En aquest cas, la força Fa que s'ha d'aplicar només és la meitat del pes de la càrrega, però s'ha d'estirar el doble de corda. La força que s'ha de fer per pujar una càrrega mitjançant un polispast s'obté dividint el pes pel número total de politges en el conjunt. |
El cargol està basat en el mateix principi que el pla inclinat.
Per fer menys força, és millor enroscar (com si el material s'estigués desplaçant per un pla inclinat) que no pas clavar.
Amb aquest mecanisme es multiplica la força, però s'han de donar diverses voltes per introduir només un trosset del cargol.
Per fer menys força, és millor enroscar (com si el material s'estigués desplaçant per un pla inclinat) que no pas clavar.
Amb aquest mecanisme es multiplica la força, però s'han de donar diverses voltes per introduir només un trosset del cargol.
 |
S'anomena pas de la rosca p a la distància que avança el cargol a cada volta.
La fórmula indica el valor de la força Fr que es pot vèncer en cargolar. Com més petit és el pas de rosca p i més llarga la clau o maneta, més resistència es pot vèncer. |
Els cargols s'utilitzen com a elements d'unió per fer unions fortes i resistents, però que es puguin desfer.
Són exemples d'objectes basats en els cargols: les broques, el tirabuixó i el tamboret de l'aula de tecnologia.
Són exemples d'objectes basats en els cargols: les broques, el tirabuixó i el tamboret de l'aula de tecnologia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)